Salomó gen Adret de Barcelona 1235.1310

De banquer a rabí

Fill d'una família benestant del call de Barcelona, Salomó ben Adrets es va ocupar de jove del negoci familiar; el préstec de diners. Els contes reis catalans, com Jaume I, foren deutors seus. Aviat va destacar, però, en els estudis religiosos.

Va tenir per mestres dues figures del judaisme català i europeu del segle XII; el rabí Mossé ben Nahman de Girona (Mahmànides, 1194-1270) i el rabí pietista Jonà ben Abraham Gerondí (1200-1263). Un cop completada la seva formació com talmudista, va deixar els negocis bancaris.

Descrit com un home emprenedor de caràcter fort i judici ferm, va endinsar-se en el camp de la jurisprudència rabínica i en la interpretació del Talmud. Va acceptar el títol de rabí de Barcelona, càrrec que va exercir durant més de quaranta anys, i va fundar la seva pròpia acadèmia talmúdica.

Posseïa exemplars del Talmud que provenien de les acadèmies de Babilònia i d'Al-Arawan, i entre els seus deixebles s'hi troben jueus vinguts d'arreu de Catalunya, Aragó, Castella, França i Alemanya.

© Museu d'història de Barcelona.

Centre d'Interpretació del Call.

Barcelona Cultura

Les imatges són del Google imatges.

Salomó gen Adret de Barcelona 1235.1310

Salomó ben Adret de Barcelona 1235-1310

El triomf d'una ortodòxia

Els delegats de la comunitat de Roma encaminaren llurs passes per terra i per mar fins que arribaren a la ciutat gran i il·lustre, perfecta per la seva pura bellesa, metròpoli d'israelites, plena de coneixement de la Torà, de bones obres, de generositat, de distingits llinatges, de riquesa, de béns, la ciutat d'esplendor coronada, Barcelona, i anaren a casa del savi eminent i cap dels nostres prohoms, rabí Salomó Adret... Josep ben Issasc ben al-Fawal d'Osca, segle XIII.

Barcelona i Salomó ben Adret

La ciutat de Barcelona comptava, durant l'edat mitjana i fins l'assalt del call de 1391, que en va marcar la fi, amb la comunitat jueva més gran de tot Catalunya i de tota la Corona d'Aragó. D'entre els habitants del call barceloní, varen sorgir nombroses figures preeminents en àmbits com la teologia, la filosofia, la poesia i fins la càbala (conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, desenvolupades en el judaisme), però cap d'ells aconseguí l'anomenada de Salomó ben Adret de Barcelona (1235-1310).

Lider del judaisme català, amb una autoritat reconeguda com a mestre talmudista i com a juris consult, Salomó ben Adret, de la mort del qual s'acaba de complir el setè centenari, va tenir el títol de rabí de Barcelona i va servir a tres reis com a responsable d'afers jueus: Pere II, Alfons II i Jaume II.

Havia nascut en temps de Jaume I i era contemporani de Ramon Llull i Arnau de Vilanova. La monarquia catalano-aragonesa s'expandia llavors cap al sur i per la Mediterrània, i ben Adret tenia catorze anys quan Barcelona, que creixia en activitat i en habitants, va aconseguir del monarca l'autogovern, amb la formació del Consell de Cent: el seu model organitzatiu servia posteriorment de pauta per a les institucions pròpies dels jueus, que formaven una comunitat o aljama arrelada feia segles a Barcelona i ben connectada amb les aljames d'altres ciutats.

© Museu d'història de Barcelona.

Centre d'Interpretació del Call.

Barcelona Cultura

Les imatges són del Google imatges.

Ànimes de vidre. Col·leccions Amatller

Les col·leccions de vidre de la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic

Les col·leccions de vidre de la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic són fruit de la tenacitat, el coneixement i el temps que, a partir de finals del segle XIX, diverses persones van esmerçar per aconseguir reunir les més de 750 peces que integren la que avui dia està considerada una de les col·leccions més important de vidre del país, tant per la rica varietat de tècniques, estils i èpoques de les seves peces, com per la singularitat d'alguns dels seus exemplars.

Industrial xocolater, fotògraf aficionat, gran viatger i col·leccionista intel·ligent, Antoni Atmaller Costa (1851-1910) respon a l'esperit dels prohoms de la seva època (Déu meu on han anat a parar aquells prohoms que van fer de Barcelona una de les ciutat més maques de la Mediterrània sense haver de demanar mai cales al govern per construir grans obres com el tren de Barcelona a Mataró el primer de tot el Estat Espanyol),la Renaixença catalana, un moviment romàntic promogut per la burgesia que cercava la recuperació de d'identitat nacional. En aquella època destacades figures del món cultural i social compraven objectes d'art i arqueologia moguts per la voluntat de conservar un patrimoni susceptible de marxar del país (molt del romànic de els cloiters a New York prové de Sant Miquel de Cuixà).

A la mort d'Antoni Amatller, la seva única filla, Teresa (1873-1960), va continuar la tasca iniciada per el seu pare i va ampliar la col·lecció, especialment amb vidre modern, creant alhora la Fundació que la custodia avui dia. Finalment, la col·lecció també s'enriquí amb el donatiu dels quasi 350 exemplars de la col·lecció de vidres del que fou president del Patronat, Joan Prats Tomàs i la seva muller, M. Dolors Sedó Peris-Mencheta.

Nota.- Tots els textos de les Ànimes de vidre estan trets del fulletó de l'exposició.

©Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Les fotos estan al Google Imatges.

Les notes entre ( ) i en cursiva son comentaris meus Irene Rocamora Alavedra.

Ànimes de vidre. Col·leccions Amatller

El vidre a l'antiguitat

És pot considerar el vidre com un dels primers productes de síntesi elaborats per l'home, a partir d'una complexa barreja de diversos components sotmesa a altes temperatures. Tot i que el vidre ja existia d'antituvi en la naturalesa, en diverses formes, el seu origen s'hauria de buscar en els complexos processos de vitrificació de determinades ceràmiques i l'evolució de la indústria de la faiança (Tipus de ceràmica envernissada i esmaltada). El seu descobriment de circumscriure a una serie de processos experimentals que culminarien quan es va poder aconseguir fer una massa líquida, quasi pastosa, la plasticitat de la qual, en calent, permetia treballar-la i donar-li les més diverses formes, però que en fred era dura i sovint fràgil.

El vidre a l'antiguitat s'articula en tres àmbits que corresponen a diferents moments de l'escola del vidre, des de mitjans del segon mil·lenni abans de Crist fins a la edat mitjana,: Tècniques pioneres i les manufactures abans del vidre bufat, La transformació d'un artesanat i la decadència dels models, i El renaixement de les tècniques i el món islàmic. Aquests àmbits il·lustren l'evolució de les diferents tècniques de la fabricació i decoració, així com el procés mitjançant del qual l'objecte de vidre va deixar de ser un producte restringit, elitista i poc comú per convertir-se en un element habitual de la vida quotidiana.

Ànimes de vidre. Col·leccions Amatller

ÀNIMES DE VIDRE. Les col·leccions Amatller

El vidre d'època moderna

L'història del vidre en època moderna s'inicia al Renaixement, a l'illa de Murano, on els vidriers venecians monopolitzaven durant segles els coneixements sobre les tècniques d'elaboració d'aquest material, constituint veritables comunitats secretes que ocultaven gelosament aquesta informació. Posteriorment, la divulgació d'aquests coneixements, juntament amb les noves possibilitats que oferia la revolució tecnològica que va tenir lloc al segle XVIII en altres territoris com Bohèmia i Anglaterra, van convertir als països centreeuropeus en els principals productors de vidre de l'època.

La major part de peces de l'època moderna que es conserven a la Fundació Amatller són obra d'obligada referència per seguir el llarg camí de la història del vidre a Europa. La seva cronologia va des de el segle XVI fins al segle XIX. La selecció europea la formen els vidres venecians i bohemis, així com dos exemplars de vidre francès. Pel que fa al vidre hispànic cal destacar la col·lecció de vidres catalans per la seva rellevància. També andalusos i castellans, i l'important presència de la Real Fábrica de Cristales de la Granja

Els napoleon. Un estudi fotogràfic
“Si Còrsega i França tingueren el seu, de Napoleon, emperador dels francesos, nosaltres, barcelonins, fins fa molt poc hem tingut el nostre emperador dels fotògrafs”.

Amb aquestes paraules lloaven l'any 1916, des de la revista L'Esquella de la Torratxa, la figura d'Antonio Fernández, un dels principals retratistes de Barcelona, fundador – juntament amb la seva muller, Anaïs Tiffon – d'una de les nissagues familiars de fotògrafs més importants de la ciutat durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX: la firma Napoleon

Amb un nom francès, que a l'`època era signe de prestigi, l'estudi nasqué entre 1852 i 1853 amb la pràctica del daguerreotip, va créixer en els anys seixanta i setanta com apogeu de les targetes de visita i va anar incorporant totes les tècniques fotogràfiques que se succeïen amb rapidesa en el canviant món de la captura de la imatge. La culminació d'aquesta trajectòria brillant es veié afavorida per la construcció en el any 1893, d'un luxós edifici a la Rambla de Santa Mònica, número 17-19, alhora estudi i habitatge on anys més tard es va fer la primera projecció pública de la ciutat amb un cinematògraf Lumière.

Com els grans estudis contemporanis d'Europa i Amèrica, tot aquell que era important a la ciutat -ho hi passava- es retratava a la casa Napoleon, i els seus retrats eren exhibits al aparador que hi havia a la façana de l'església de Sant Jaume, al carrer Ferran, que esdevingué un mostrari social de primera importància.

Amb retocadors que milloraven d'imatge de les models, i pintors que convertien les fotografies en veritables obres pictòriques, l'estudi Napoleon va obrir sucursals a la plaça del Àngel, a Madrid i a les illes Balears, mentre altres fotògrafs intentaven aprofitar la seva fama plagiant-li el nom.

Es conserven objectes que formaven part d'aquesta galeria fotogràfica que va tancar les portes als anys seixanta, i que ara a l'exposició es poden veure per primera vegada, tot donant una idea del ambient que envoltava la cerimònia del retrat, tant important fins a la Primera Guerra Mundial.

©Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

titut de Cultura. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Les fotos les he tret de Google imatges.