El dia 20 de gener d'aquest any vaig anar a una conferencia al Museu d'Arqueologia de Catalunya sobre el vidre a l'antiguitat de la professora Teresa Carreras Rosell, on ens van repartir unes fotocopies referents al vidre antic i les tècniques de fabricació i decoració. I he trobat interessant que estigues al meu bloc.
Vidre antic. Tècniques de fabricació i de decoració
Teresa Carreras Rosell
Museu d'Arqueologia de Catalunya
“...Ignoscenti mihi, quod dixero: ego malo mihi vitrae, certe no olunt, quid si non fragenrentur mallem mihi quam aurum; nuc autem vilia sunt”.
Petroni, Satir. 50
Tramalqui expressa d'aquesta manera les seves preferències pel vidre quan es tracta de beure doncs és inodor i, tot i la seva fragilitat, el creu millor que l'or donat el seu baix preu.-
Podem considerar el vidre com a primer producte de síntesi elaborat per l'home a partir d'una complexa barreja de diversos components sotmesa a altes temperatures. Tot i que el vidre existís d'antuvi ja en la naturalesa en diverses formes, el seu origen s'haurà de buscar en els complexos processos de vitrificació de les ceràmiques i altres objectes considerats bens de prestigi o a la antiga indústria de la faiança (tipus de ceràmica envernissada i esmaltada); i el seu descobriment s'ha de circumscriure a la serie de processos experimentals que culminarien quan es va poder aconseguir fer una massa líquida, quasi pastosa, la plasticitat de la qual, en calent, permetia treballar-la i donar-li les més diverses formes, però freda, era dura i sovint feble.
Les fonts escrites que ens parlen del vidre son nombroses. A la literatura cuneïforme del segon mil·lenni abans de Crist procedent de Mesopotàmia hi ha alguns textos amb instruccions força precises per fabricar pasta de vidre; allà s'indiquen els diferents materials emprats i els components necessaris per a la elaboració del vidre, detalls sobre la composició química i la forma d'aconseguir els colors adequats, els diferents tipus de fors utilitzats i la manera de construir-los. Els textos, força enigmàtics (Villalba/Carreras 1980) i, de vegades difícils de comprendre, inclouen també detalls sobre el comportament a seguir durant el procés de fabricació i les instruccions rituals referent a les ofrenes que es feien als déus amb la finalitat d'aconseguir coronar amb èxit el llarg proces d'elaboració; el que no mencionen aquestes fonts són les tècniques de fabricació pròpiament dites ni la seva posterior utilització.
Riques en nomenclatura genètica són les fonts greges i llatines quan es refereixen al vidre o materials afins. Cinc són els noms que citen els textos d'autors grecs (Trowbrige 1930): Kyanos d'autors llatins: Hyalos, Uitrum, Crystallus i Murra; d'ells, tres són transliteracions del grec al llatí i només un es presenta com original; Uitrum, i és el que més s'apropa a la terminologia actual dels primers idiomes romànics (Carreras/Villalba 1988). Uitrium d'etimologia incerta, apareix citada a Lucreci (De rerum natura 4, 145) i a Ciceró (Pro Rabir Post, 14, 40) amb el significat de vidre. Per les seves qualitats intrínseques se'l compara amb una gran quantitat d'elements tan materials com de caràcter intel·lectual o espiritual mentre tingui alguna de les seves característiques essencials més difinitories ja siguin de color, de forma o de textura: brillantor, fragilitat, transparència, plasticitat.
Obres com la Bíblia, la Iliada, l'Odisea i autors clàssics com Heròdot, Aristófanes, Plató, Dioscòrides, Teofrast, Lucà, Petroni, Ciceró, Marcial, Séneca, Dió, Cassi, Tàcit, Plini el Vell, Pausànides, Lucreci, Flavi Josep, entre altres, fan referencia al vidre entre els seus escrits, parlen sobre les seves virtuts, el seu valor econòmic, la tecnologia utilitzada en la seva elaboració, la seva bellesa....
Ja en el segle primer de la nostra era , Flavi Josep (Bellum Judiacicum, II, 189-191) recull la tradició antiga del fenomen vidre a la costa de Fenícia. Diu així:
“ A dos-cents estadis de la ciutat (Ptolemaida) corre el riu Beli, molt petit, al costat del qual hi ha la tomba de Memno, que té prop seu una zona remarcable, de cent cúbics d'extensió. És doncs, circular i còncava, i produeix un sorra cristal·lina, la qual, quan les naus hi venen nombroses l'han buidada, novament és emplenat aleshores el lloc quan els vents bufen, el millor que es pot, cap al mateix indret la sorra blanca de fora, i la mina la canvia tota ràpidament en matèria de vidre. Però el que és més admirable d'això, em sembla, és que la matèria de vidre que s'ha vessat fora de lloc esdevé novament sorra com abans”.
El testimoni literari llatí més complert referent al vidre és Plini el Vell. Ens explica el seu origen quan atribueix aquest fet casual a uns mercaders fenicis prop del riu Beli (Hist. Nat. XXXVI, 65-70):
“Aquest riu, fangós i profund, mostra les arenes quan la mar es retira: després d'haver estat arrossegades per les aigües, brillen ja que han perdut tota la impuresa. Es creu també que les aigües del mar les remouen, i que no valdrien res sense això. El litoral no és més gran que cinc-centes passes, i aquest és l'únic lloc que, durant molts segles, servi per produir vidre...”
Aquestes històries fantàstiques, no exemptes de lirisme s'han convertit en conte gràcies a l'arqueologia. Les conclusions dels estudis fets de les diferents troballes arqueològiques (Sternini 1995, 11), principalment a Mesopotàmia, situen el origen del vidre en aquesta zona a la segona meitat del tercer mil·lenni abans de Crist en plena edat de Bronze.
