El procés de fabricació
En la fabricació del vidre intervenen una sèrie d'elements químics fonamentals: sílice, minerals calcaris i materials alcalins (sosa o potassa), la proporció dels quals i la seva barreja amb altres elements secundaris (òxids o sals metàl·liques), fan que el producte resultant tingui unes característiques pròpies i que es diferenciï d'altres pel color, la duresa i la plasticitat.
De sempre els vidriers han amagat la formula utilitzada en la fabricació dels seus productes. La major part dels vidres antics estaven compostos per sílice, sosa i calç: la preferència d'utilitzar sosa i no potassa era deguda al fet que aquella donava més plasticitat a la peça i, d'aquesta forma, es podia treballar millor; en contra, necessitava per arribar al punt de fusió una temperatura mínima de 1,000 graus centígrades, temperatura que no era necessària per a una fusió d'un vidre de base potàssica. A part d'aquells elements bàsics, s'hi afegien uns òxids metàl·lics que determinaven el color del vidre. El vermell s'obtenia amb òxid de coure; el blau, també, amb un òxid de coure; el porpra, amb òxid de manganès; el taronja, amb òxid de plata; el groc, amb coure i sofre; el verd, amb òxid de ferro; el blanc opac, amb òxid de plom; el negre, amb coure o ferro i manganès i per aconseguir un vidre incolor utilitzaven un oxidant no determinat que eliminava el to verdós que, per naturalesa, té el vidre.
Una vegada triturats tots els elements que componien el vidre, es procedia primer a la seva barreja prèvia, “frita”, a uns 700-800º C i, després de la seva fusió dins d'un gresol a una temperatura d'uns 1,000º C fins aconseguir una massa pastosa quasi líquida. De la temperatura del forn depenia que el vidre fos més o menys transparent. Antigament era molt difícil poder arribar a temperatures molt altes, la qual cosa feia que el vidre tingués en el seu interior moltes bombolles de gas carbònic produïdes per la reacció de la sílice sobre altres carbonats. De fet, les anomenades pasta de vidre que es fabricaven ja en el tercer mil·lenni abans de Crist, eren el resultat d'un vidre cuit a baixa temperatura.
Les noticies de les fonts literàries en han fet arribar sobre la configuració del forn de vidrier a l'antiguitat, no són molt precises. En principi sembla que els forns estarien formats tan sols per un sot de terra on es cremaria la llenya, i d'amunt es posarien a escalfar, fins a la fusió, els elements configurats del vidre, es de suposar que per aconseguir una temperatura més alta es protegia el foc amb una pared al voltant i s'intentaria tapar. Un altre tipus de forn més evolucionat que, segurament, s'utilitzava antigament i va perdurar fins a la Edat Mitjana, seria el format per tres cossos. En un cos cremaria la llenya; en un altre es faria la cocció dels elements constitutius del vidre i, l'ultim serviria per reescalfar les peces mentre s'estaven treballant i per destrempar-les una vegada acabades, ja que el vidre, perquè adquireixi consistència i no es trenqui amb facilitat, cal que es refredi gradualment.
En les tauletes assíries de la biblioteca d'Assurbanipal, a Ninive, (datades entre els anys 669 i 629) es troba un text força complert referent a la fabricació del vidre. Sobre la forma de construir un forn de vidrier es pot llegir:
“Quan facis la planta del forn per a vidriats, elegiràs un dia favorable del mes afortunat, i faràs la planta del forn, (els) vigilaràs i treballaràs tu mateix. A la casa del forn posaràs imatges dels déus embrions. Un altre, un estrany, no entrarà, ni un que no estigui net trepitjarà davant d'ells. Els oferiràs cada dia les libacions degudes. El dia que posis els minerals dins del forn, faràs un sacrifici davant dels embrions, posaràs un encenser amb encens de pi, vesaràs davant d'ells cervesa kurunnu. Encendràs el foc sota el forn es purificaran abans que els posis a cura del forn. La fusta que cremis sota el forn serà d'estorac, troncs grossos sense escorça, que no hagin estat col·locats en feixos, hagin estat guardats en embolcalls de cuir, tallats al Mont d'Ab. Aquesta llenya anirà sota el forn”.
Segueixen diverses receptes per fabricar ahuzzu (vidre incolor), vidre blau uknú o per acolorir un vidre amb òxid de coure, també com obtenir vidre de color porpra, s'especifica també les barreges que s'avien de fer per aconseguir diversos tipus de vidres i de diferents colors.
No sabem amb exactitud com serien les eines utilitzades per treballar el vidre a l'antiguitat, però podem afirmar que no es diferencien gaire de les actuals en les produccions artesanats: la canya de bufar o tub metàl·lic d'uns dos centímetres de diàmetre i una llargada aproximada de 1.50 m servia per agafar del gresol una certa quantitat de vidre fos per bufar-lo: el banc o taula amb dos braços paral·lels on farien voltar la canya de bufar i el puntill per donar forma a les peces; així, treballar la part superior de la peça i acabar la boca; el mabre o planxa de ferro o mabre on es treballava i es començava a donar forma a la peça una vegada treta del gresol; els gresols o recipients on es feia la barreja dels ingredients de vidre; els motlles; les tisores; les pinces, les estenalles, el compàs.
© Teresa Carreras Rosell
Museu d'Arqueologia de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada