UNA DURA REPRESA,1947 – 1957
NEGUITS
En finalitzar la Segona Guerra Mundial el 1945, la victòria dels aliats va deixar al règim franquista en una situació internacional compromesa. Una part de la població va pensar que potser la dictadura no era tan forta com semblava, fet que va portar un seguit de mostres de descontentament impensables des de 1939,
Entre 1946 i 1947 es van produir protestes per les irregularitats del racionament, això com algunes vagues, amb un protagonisme important de les dones. El 1947, el caràcter catalanista que va adquirir l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat provocà la destitució del governador civil, la màxima autoritat política de la província. Amb l'inici de la Guerra Freda la situació internacional del règim començava a estabilitzar-se, però la societat barcelonina presentava notables símptomes d'inquietud
EL PES ESPECÍFIC DE BARCELONA
La paràlisi econòmica aguditzava els problemes generats pel creixement demogràfic accelerat de les dècades anteriors a la Guerra Civil i que, en part, continuava. El barraquisme s'estenia, i creixia entre les autoritats i les elits afectes al règim el temor de perdre el control social de la ciutat. Intentar reconduir una situació d'aquell abast requeria, però, iniciatives que no coincidien amb el model d'Estat del règim, que considerava Barcelona com una capital de província mes.
El 1947 es va iniciar l'elaboració del Pla Comarcal que, malgrat la distancia política respecte de la II República, no podia eludir les propostes urbanístiques dels anys trenta. El 1948 l'arquebisbe Gregorio Modrego sol·licitava celebrar a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic, emprant el mecanisme d'actuar a la ciutat amb un esdeveniment internacional a favor dels designis expansius de l'Església Catòlica.
Més transcendència econòmica va tenir la decisió d'ubicar una important fàbrica d'automòbils a Barcelona, una possibilitat que ja s'havia plantejat en els anys trenta. El 1946 el Banco Urquijo i l'empresa italiana FIAT van iniciar negociacions per fabricar cotxes a Espanya., a les quals es va afegir l'Instituto Nacional de Indústria, un organisme estatal. Es discutiren diferents localitzacions, però a principis de 1948 l'abundància de ma d'obra especialitzada i d'empreses auxiliars, herència de l'industria automobilística del primer terç de segle, juntament amb el port franc, va iniciar la decisió a favor de Barcelona, probablement a instàncies de FIAT.
EL BOICOT ALS TRANVIES DE 1951 UN ACCELERADOR
Cap dels anteriors projectes s'havia materialitzat encara quan el malestar social va esclatar amb força. La pujada del bitllet del tramvia a començament de maig de 1951 fou el detonant d'una protesta sense precedents que va durar fins aconseguir tornar a la antiga tarifa. Hi van participar l'oposició al règim, falangistes descontents i molts ciutadans cansats d'unes condicions de vida tan dures. Davant de l'èxit assolit, el 12 de març es va produir una vaga general que s'estengué a les poblacions veïnes.
La protesta va desencadenar la repressió i també les destitucions. En els seus informes a Madrid, el nou governador civil, Felipe Acedo Columga, urgia tenir en compte l'especificitat de la situació barcelonina. Acedo va procurar consolidar les bases del règim, integrant sectors benestants marginats per les afinitats catalanistes del passat. L'esclat del malestar social a Barcelona, junt amb la precària situació de l'economia i les pressions internacionals, van tenir repercussions en la política econòmica de l'Estat: aquell mateix any, un nou govern va eliminar alguns obstacles al comerç exterior. Es començava a qüestionar l'autarquia.
© MUHBA Museu d'història de Barcelona
Imatge 1.- Tranvia, 4 de novembre de 1950.
Imatge 2.- Habitatges del Congrèss Eucarístic, 1952,
