La maleta mexicana

LA MALETA MEXICANA: el redescobriment dels negatius de la Guerra Civil de Capa, Chim i Taro.

El 1939, davant l'avenç implacable del feixisme, Robert Capa abandona el seu estudi fotogràfic de París i fuig als Estats Units. El seu col·laborador, Tchikli Weiss, salva 3 capses amb 4,500 negatius d'imatges fetes durant la Guerra Civil pel mateix Capa, Chim (David Seymour) i Gerda Taro, els grans mestres del fotoperiodisme de guerra. És coneguda com La maleta mexicana. Desapareguda durant dècades, va ser localitzada a Mèxic i ara, gràcies a la tenacitat de l'ICP (International Center of Photography) per recuperar-la i fer públic el seu contingut, el MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya) presenta aquest valuós material fotogràfic per primer cop a Espanya. Rodets de negatius que ens mostren la seqüencia original de la foto publicada i ens revelen escenes inèdites, alhora que la tècnica magistral dels 3 fotògrafs. Testimoni gràfic excepcional de la vida al front o a les trinxeres, dels estralls dels bombardejos sobre la població civil o del drama dels camps de refugiats, la Maleta mexicana és un mirall de la nostra història.

© Museu Nacional d'Art de Catalunya

Imatge 2.- Una de les tres capses de la Maleta Mexicana que conté negatius de Capa, Chim i Sten. Copyrigh International Center of Photography..

Els ballets russos de Diaghilev 1909-1929: quan l'art balla amb la música

ELS BALLETS RUSOS DE DIAGHILEV 1909 – 1929: QUAN L'ART BALLA AMB LA MÚSICA

Sergei Pawlovitx Diàguilev (1872 – 1929), dictador, dimoni, xarlatà, bruixot i encantador, va ser un home amb una personalitat única i una desbordada ambició que va commocionar las cultura europea. El seu triomf més gran va ser la creació d'una companyia de dansa, els Ballets Russos, ara fa cent anys. Les produccions de Diaghilev van revolucionar les arts al començament del segle XX i continuen influint a l'activitat cultural del nostre temps.

Com a persona, hi ha un cert misteri que envolta la figura de Diaghilev. Va viure els cataclismes de la Primera Guerra Mundial i les revolucions russes, malgrat que, estranyament, no sembla que l'afectessin gaire. Va abraçar la modernitat i va aprofitar l'avantguarda, tot i que en molts aspectes era profundament conservador. Vivia principalment en habitacions d'hotel, però va ferde la companyia una gran família. Va deixar poques pertinences personals, però ens ha transmès un sorprenent llegat de música, dansa i art.

Diaghilev compartia amb la família la passió per la música i, com que al començament de la seva carrera va fundar la primera revista de Rússia especialitzada amb les belles arts va conèixer numerosos artistes en actiu. Quan el destí el va portar a París, es va adonar que hi havia prou potencial com per revitalitzar el panorama de la dansa encarregant produccions als millors artistes, coreògrafs i compositors de manera que l'art ballés amb la música als teatres.

© CaixaForum

Ja tenim 600

SEAT 1400

ES SEAT 600. SOMNIS SOBRE RODES

ELS PRECEDENTS MÈS INMEDIATS

El primer model de cotxe construït per SEAT va ser el 1400, (a casa en vam tenir un que va durar vint anys, li dèiem “el tanque”),que va sortir al mercat al novembre de 1953. Es tractava d'un cotxe de 5 places, amb 44 CV de potència, que aconseguia una velocitat màxima de 125 Km/h i que valia 128,675 pessetes (a l'època una fortuna). Les seves característiques i el seu preu el van convertir en un model habitual entre els cotxes oficials i els taxis, però no va poder aconseguir imposar-se com a cotxe de consum generalitzat.

Al llarg de la dècada dels cinquanta, la demanda de vehicles a un preu més econòmic es va satisfer amb les motocicletes i els microcotxes. El més conegut d'aquests vehicles d'escassa potencia i dimensió va ser el Biscuter, de disseny francès, que es va fabricar a Sant Adrià del Besòs entre 1953 i 1960. Pesava 240 Kg i aconseguia una velocitat de 75Km/h. Les empreses fabricants de microcotxes van desaparèixer arran de la irrupció del SEAT 600.

FABRICAR UN COTXE ASSEQUIBLE

El 1965 FIAT va llençar al mercat itala el model FIAT 600, el mateix any SEAT va iniciar les gestions per poder-lo fabricar.

FIAT 600

Li interessava un model més econòmic que el SEAT 1400 amb la fi d'augmentar el nombre nombre de compradors potencials. Per a la producció del 600, el 1956 SEAT va ampliar la factoria seguint el model de fàbrica de FIAT a Mirafiori,Torí. La plantilla va augmentar en un terç, i va passar de ,900 a 2500 treballadors, es construïren les línees de muntatge comunes, excepte els elements finals. El maig de 1957 es va iniciar la fabricació del nou model

El SEAT 600 tenia una cilindrada de 633 cc una potencia de 21,5 CV i tracció posterior, i aconseguia una velocitat màxima de 95 Km/h. Tenia quatre places i les dues portes s'obrien cap al davant. Amb aquest model, la SEAT va poder començar la producció en gran sèrie, cosa que va repercutir en el preu: 65,000 pessetes el any 1957. Entre 1957 i 1973 se'n van vendre unes 800,000 unitats.

UNA LENTA DIFUSIÓ DEL CONSUM

Per bé que des de l'any 1957 el govern va començar a adoptar mesures de liberalització econòmica, els desequilibris de la balança comercial eren tan greus que Espanya es trobava a punt de fer fallida. Per evitar-la, el 1959 es va adoptar el Pla d'Estabilització, que era un pla d'ajust i reforma estructural. Desprès d'un breu període de contracció, es va produir la etapa de creixement econòmic que va afavorit l'adaptació, a escala reduïda, del consum de masses difós a Europa, que afectà primers a les classes mitjanes i desprès es va estendre a les classes obreres.

Les hores extres afegides a la jornada laboral van permetre dedicar sumes creixents a la despesa no alimentaria: a l'habitatge, als electrodomèstics i al cotxe, productes que van fer-se comuns a finals dels seixanta. Al SEAT 600 no li faltà mercat, a pesar que la diversificació de gamma i de les marques de vehicles – com el Renault 4, el Citroën 2CV i similars – li van anar restant protagonisme.

© MUHBA Museu d'història de Barcelona

Brangulí Barcelona 1909-1945

BRANGULÍ BARCELONA 1909-1945

L'exposició, dedicada a l'obra del fotògraf barceloní Josep Brangulí Soler, se centra en les grans transformacions que van tenir lloc a la ciutat i a la societat catalana entre els anys 1909 i 1945.

La mostra presenta 300 fotografies agrupades en blocs temàtics que reflecteixen la diversitat i el tractament en forma de sèries de l'autor atorga als nombrosos temes que va fotografiar. A les diferents sèries veiem una gran similitud en la posició del fotògraf, com a observador que s'acobla a la perfecció a l'escena que fotografia personatges, arquitectura, indústria o entorn urbà.

Brangulí va acompanyar a la ciutat en que va viure. Atent als seus canvis, a les seves transformacions, als seus ciutadans i a les seves tasques, va desenvolupar la seva professió per mantenir-se al mateix ritme de la metamorfosi urbana, transformant el seu ofici de fotògraf – com un prestidigitador – en corresponsalia, agència, arxiu o en allò que fos necessari per continuar desenvolupant la seva màgia.

© Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

La ciutat de Sagnier modernista, eclètica i monumental

Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1858-1931) és un dels arquitectes catalans més destacats de la fi del segle XTX i de començaments del XX. La seva obra és un reflex d'un època de grans transformacions, marcada pel creixement de les ciutats, fruit de l'esperit emprenedor de la burgesia.

Sagnier va projectar grans edificis públics i residencies particulars que van contribuir a modelar la personalitat de l'Eixample de Barcelona. També va ser arquitecte d'esglésies i escoles religioses, fabriques i hotels. “La seva tasca professional del nostre amic ha construït una veritable carretada de feina, un munt d'encàrrecs, una profusió impensable de assumptes, tots d'una gran importància”, escrivia un periodista de la revista Arquitectura i Construcció l'any 1900.

L'arquitectura de Sagnier s'inspira en fonts clàssiques, s'acosta al modernisme i, en la seva etapa de maduresa, es desenvolupa amb una gran llibertat d'estils, Incorpora les arts decoratives del seu temps, especialment en col·laboració amb artistes del Cercle Artístic de Sant Lluc com ara l'escultor Josep Llimona; el pintor Antoni Utrillo, el decorador Joan Riera i Cànovas o l'orfebre Lluís Masriera.

Els edificis de Sagnier s'integren en la trama urbana i esdevenen referències del paisatge ciutadà. És el cas del antic hotel Colón o de la casa Pons i Pascual, a la plaça de Catalunya de Barcelona; de la casa Rupert Garriga Nogués o de l'església de Pompeia, a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia; del Palau de Justícia i de la Nova Duana, i, sobretot, del Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, que es va començar a edificar l'any 1902 i que en el qual l'arquitecte va treballar fins a la seva mort.

Per al ciutadà que no coneix l'obra de Enric Sagnier aquesta exposició representarà un descobriment: molts edificis remarcables, que formen part del seu paisatge quotidià, van sortir de l'estudi d'aquest arquitecte. Sagnier és, probablement, l'arquitecte que va deixar una empremta més profunda en la imatge de Barcelona, amb grans edificis que li proporcionen una dimensió monumental, de gran ciutat industrial i burgesa.

Aquesta exposició revisa diferents aspectes de la personalitat i de l'obra de Sagnier, des de el punt de vista arquitectònic i de la memòria urbana.

© CaixaForum

la ciutat de sagnier modernista, eclèctica i monumental

LA CIUTAT DE SAGNIER MODERNISTA, ECLÈCTICA I MONUMENTAL

“Figureu-vos una Ciutat – he dit -una Ciutat-, i no un campament de pedra -, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora, imagineu son lloc més cèntric, més vivent...¿Veieu el quadro?”

Eugeni d'Ors, Glossari 1906

Inici de les obres de la Via Laietana de Barcelona, el 10 de març de 1908

Sagnier mateix al centre de l'imatge, al costat dels arquitectes Buenaventura Bassegoda i Pere Falquès, entre altres.

Frederic Batell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Hotel Colon (1916-1918), a la plaça de Catalunya de Barcelona

Edifici aixecat en dues fases a partir d'una construcció ja preexistent.

Imatge de Google.












Palau de Justicia (1887-1911) al passeig Lluís Companys a Barcelona

Imatges de Google.






Casal de l'Estalvi (1914-1917 al passeig de Lluís Companys a Barcelona.

Arxiu fotogràfic de Barcelona (Autor desconegut)









El temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo.

Imatges de Google

Ja tenim 600

MECANISMES D'UNA REPRESA SENSE DEMOCRÀCIA

Entre 1952 i 1954 es varen concretar els intents de resposta a problemes i situacions plantejats a la ciutat des dels anys trenta, en condicions molt diferents. La guerra i la postguerra havien causat un retard de dues dècades tant en l'articulació del espai metropolità com en la formulació del greu problema de l'habitatge popular. La consolidació dels sectors industrials sorgits de la segona revolució industrial va estar molt condicionada per la dictadura.

JUNY 1952. CELEBRACIÓ DEL CONGRÈS EUCARÍSTIC

La celebració l'any 1952 del XXXV Congrés Eucarístic Internacional va permetre al règim franquista millorar la seva imatge internacional gràcies a l'Església i, alhora, mostrar-se al món des de Barcelona. La preparació va potenciar el tram superior de la Diagonal, amb el trasllat de nuclis de barraquistes i l'obertura de l'eix cap al Llobregat. També va servir per justificar algunes obres al centre urbà, així com l'entrada de l'Església en la promoció d'habitatge.

El problema de l'habitatge era molt greu, i l'Ajuntament i el Govern Civil el van afrontar sobretot amb polítiques repressives, deportant immigrants a les seves poblacions d'origen. El relloguer i el barraquisme s'estenien mentre que les promocions públiques eren encara molt minses. L'Arquebisbat de Barcelona, més que cap altre bisbat espanyol, va veure en l'habitatge un camp d'intervenció social i moral: la principal realització van ser els Habitatges del Congrés.

MAIG DE 1953. SEAT COMENÇA A FUNCIONAR

La Sociedad Española de Automobiles de Turismo (SEAT) va se construïda el 1950 i va entrar en funcionament el any 1953. Va esdevenir la principal empresa de fabricació d'automòbils a Espanya.

La fàbrica és va construir a la Zona Franca tenint en compte les necessitats de producció en cadena i el control visual de les instal·lacions i els treballadors, amb àmplies naus amb disposició horitzontal, construïdes amb una arquitectura funcional, de línia moderna. Es va fer servir la tecnologia més avançada del moment i es va intentar organitzar als treballadors segons principis de la Organització Científica del Treball (OCT). L'OCT es basava en la subdivisió de tasques per disminuir la necessitat de ma d'obra qualificada en el control de temps i la vinculació entre productivitat i remuneració.

DESEMBRE DE 1953, S'APROBA EL PLA COMARCAL

El Plan de Ordenación Urbana de Barcelona, aprovat el desembre de 1953, reelaborava propostes urbanístiques dels anys trenta. Del Regional Planing provenia la concepció d'una ciutat com un organisme cel·lular format per comunitats diferenciades i també la delimitació de la comarca mentre que la proposta de grans illes a la Zona del Poblenou i el Besós era una herència formal del GATCPAC. El pla buscava establir un sistema d'eixos viaris i les seves previsions quan a densitat, espais públics i equipaments foren fàcilment alterades a través dels plans parcials.

A diferencia dels plans coetanis per el Gran Madrid, que preveien la formació d'un sol municipi de més de 600 Km2 .en el preàmbul del Pla comarcal es declarava que calia evitar una conurbació que comportés la unificació de municipis

Aquest tractament diferencial aspirava a consolidar, a llarg termini, la primacia de Madrid al si d'una Espanya vertebrada per una xarxa urbana piramidal.

ARRENCADA AMB ESTRETORS

A mitjans de la dècada de 1950 va començar a incrementar-se la producció industrial, en part gràcies a l'eliminació d'obstacles al comerç exterior i a la fi del racionament. El sector industrial majoritari encara era el tèxtil, però s'estava produint un important creixement en la industria del metall. L'impacte de SEAT no fou negligible. L'automòbil, un subsector propi de la segona revolució industrial present a Barcelona des de començament de segle, agafava la volada suficient per situar el metall al cap davant de l'activitat productiva.

L'arrencada es veia llastrada, però, pels desequilibris estructurals. D'inflació era molt alta i la balança comercial presentava problemes greus. Amb el fi del racionament i alguns augments salarials propiciats per les protestes laborals, el poder adquisitiu de les classes treballadores va millorar lleugerament, però sense assolir el nivell anterior a la Guerra Civil. Els electrodomèstics i els vehicles continuaven estan nomes a l'abast de famílies benestants.

© MUHBA Museu d'història de Barcelona

Joan Colom Àlbum

JOAN COLOM ÀLBUM

Joan Colom s'ha convertit en un dels fotògrafs dels anys 50 i 60 que, a través de les seves fotografies de carrer, va plasmar amb passió i respecte el aspecte del Barri del Raval de Barcelona durant aquest anys. Per a Colom és important capturar les escenes espontàniament sense interferir en el entorn. En aquest sentit és un fotògraf totalment intuïtiu, que posa la tècnica al servei del que vol expressar, a mesura de les seves necessitats i gustos.

Aquesta exposició presenta per primera vegada un àlbum inèdit de Joan Colom va realitzar per regalar al seu admirat galerista, Josep Maria Casademont. Les imatges que constitueixen aquest magnific llegat, algunes d'elles inèdites, es van mantenir en mans de la família Casademont fins que va ser adquirit per la Fundació Foto Colectaina en 2004. I és que Colom i Casademont van mantenir un vincle molt especial: aquest pioner galerista i activista de la fotografia va ser el primer que va fer una aposta pel treball de Colom i per aquest motiu, com a mostra de gratitud, Colom li va regalar en 1973 aquest magnific àlbum que contenia el que Colom les seves fotografies favorites.

Però més enllà de la selecció d'imatges que realitza Colom és d'una banda, la qualitat de les fotografies, que van ser positivades per el propi Colom. Són 76 copies d'època esmaltades, amb un positivat de gran rotunditat, molt contrastat, tal com li agradava fer en aquell moment. D'alta banda, destaca en aquest àlbum l'extraordinària manera de posada en pàgina de les obres, que hem volgut traslladara a la exposició, emmarcant les fotografies tal com estaven col·locades originalment en l'àlbum. A més de crear una narrativitat a llarg de tot l'àlbum, a la mateixa pàgina ja es creen unes ressonàncies entre entre les imatges molt interessants i contundents.

Joan Colom (Barcelona, 1921) ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Fotografia en 2002, en reconeixement al valor històric de tota la seva trajectòria i la seva personal aportació a la fotografia espanyola. A més, la seva sèrie fotogràfica sobre el barri del Raval ha estat exposada en nombroses ocasions aconseguint un gran reconeixement tant a nivell nacional com a internacional: en 2066 es va presentar a la Laurence Miller Gallery de Nova York, a la Fundació Henri Cartier – Bresson de París, al Folkwang Museum de Essen i al FOAM d'Amsterdam.

© Fundació Foto Colectaina